Viure un dol sobtat a una edat que no esperes, és un trauma. Haver presenciat la mort del teu company de vida durant 20 anys, és un trauma. Que els teus fills de 7 anys i de 4 mesos ho presencien intensifica el trauma. Terrible.
Així vaig arribar a la consulta d’Inma 4 mesos després d’aquell fatídic succés, encara en estat de shock, després de passar per 4 consultes diferents i no percebre que cap d’aquelles persones anava a ser qui m’acompanyara.
Després d’un cafè amb un vell amic que podia tindre molts paral·lelismes amb la situació dels meus fills i la seua infància, va sonar el seu nom. Ara ja sé que aquell cafè no va ser casualitat i que havia de quedar amb ell per poder conèixer a Inma.
Amb només 4 mesos Inma em va donar l’alta, i vaig tindre una barreja d’emocions: por i satisfacció. Por perquè sonaven molt grans les paraules «ja pots caminar a soles», però satisfacció perquè em va dir que li havia demostrat que ja tenia les ferramentes per poder lidiar amb la ràbia, la tristesa, la ira, i totes les emocions que podem tindre, tant positives com negatives. I esta és la part que m’emporte d’ella més valuosa, la de permetre’m sentir totes i cadascuna de les emocions, la de valorar que totes i cadascuna d’elles són necessàries per poder fer front en este cas a un dol, però traslladables a qualsevol àmbit de la vida.